I
Astarot Universdherba
fou l’amant més important
de la petita història
de la nostra mare terra
fill legítim de l’amor i de la guerra
germà bastard de Dom Joan i dels ingenus
fou temut entre els malalts
i entre els addictes a la carn i la mantega
posseïa el foc dels folls
i l’electricitat dels sants
entre els cabells, dintre les mans
i en els seus ulls magnífics i magnètics
i fou gelós del seu secret d’amant
que mantenia inaccessible
el sagrari dels seus ulls
al fons de tot del calze d’or de les pupil·les
que s’obrien en les nits d’amor
fins que eclipsaven l’iris blau dels ulls
II
Astarot Universdherba
sortia sempre en el silenci astral
de les primeres hores fosques del fer-se nit
i se’l veia passejar
entre les estrelles floriformes
dels prats nocturn
fins que partia acompanyat cap al seu llit secret
de núvols de perfums d’Aràbia
i diuen que llavors feia l’amor
com quan un sol es pon
en una vall de neus perpètues
que els seus amors eren blaus i ataronjats
com els ulls d’un profeta
apassionats i breus
despentinats com les tampestes
quan el llamp s’alça crispat
i encén les branques
entre els núvols espantats pels trons
i diuen que durant les nits d’amor
queien i queien per un pou de llum
entre coixins de cúmuls de vapors de plata
i eternitat
III
però es veu que foren tants i foren tants
els amors d’Universdherba
foren tants i tants els seus pecats mortals
(fixeu-vos que fou amant de la seva mare Terra
de la seva germana Lluna
de kes filles de Mart, Fobos i Deimos
de la seva càlida i llunyana tia Venus
i tantes altres)
que la gent li deia sempre
Astarot Universdherva
tem la meledicció de déu
IV
però Astarot Universdherba
duia el signe del lleó en el front
i no tenia por de déu ni del dimoni
fou un home d’aire i foc
i no parà de calcinar i sublimar amors
en el seu matràs anímic en etern repòs
damunt les brases
dels seus dits incandescents
dins el seu cor bramulava l’oratge
de la perpètua lluita
entre el cel i l’infern
com el mar i les roques
com els arbres i el vent
i la gent li deia sempre
Astarot Universdherba
tem la maledicció de déu
V
i tan lluny va arribar
en la seva follia amorosa
tan enllà en el seu desig d’amor
que sota la llum nova
del primer dia d’un any
Astarot Universdherba
esdevingué amant de la mort
i la mort fou el seu primer amor
veritable i perdurable
fou el primer gran amor amor
perquè va ser el darrer
i contes que explicava, com en somnis
que la mort era una companya agradable
bella i perfecta
suau i dolça com la carícia del primer sol
damunt de l’herba
càlida i olorosa
com les nits d’estiu sota les parres
fina com el quars
i elegant com el cristall de roca
d’una bellesa boirosa
com els matins d’alta muntanya
de mirada pura i transparent
com la llum de l’alba
damunt la calma mediterrània
i diu que feia pentinar les bruixes
perquè el seu somriure de pluja
no eclipsava el sol
i anava vestida de blau nocturn
estampat d’estrelles
i duia un collaret al pit
amb unes tisoretes d’or.
VI
Astarot Universdherba
va ser l’home més feliç
que ha existit mai
i existirà damunt la Terra
passejava amb la mort
i observava els dies
de punta a punta
presidint i presenciant
la lenta transmutació
dels boscos en jardins
dels rius en elixir de vida
del món en paradís
la seva ment arrossegava els núvols
i girava en espirals
com un orgue d’església
fins que un bon dia
va sentir-se posseït per déu:
les seves mans no podien abarcar
la grandiosa simfonia de formes nítides
que es transformava vertiginosament
dins els seus ulls
i aquella nit una nova força
va fer-li germinar la idea
de tenir un fill amb la mort
una estranya potència orgàstica
el feu unir-se amb ella
i, en sentir-se concebuda
la mort l’anomenà amb el nom d’amor
li tallà el cordó de plata
amb les tisoretes d’or
i se l’endugué de la Terra
VII
i quan l’endemà
trobren el seu cos glaçat
damunt la tèbia jaça de l’herba verda
la gent va dir, ja per sempre:
Astarot Universdherba
fou la maledicció de déu!
