Potser serà un dia ben clar, d’aquells que el Sol fa el cel més blau.
No mirarem l’hora i ja ens haurem despertat.
El pare anirà a buscar el pa i portarà l’aire més fresc
i les noves converses del veïnat.
‘Tothom parlava del mateix.
Nois, vestiu-vos de pressa, que s’ha de celebrar’.
A dins del cotxe, entrant a l’autopista,
el pare ens dirà ‘No oblideu mai aquest dia’.
I nosaltres, envaint-lo de preguntes,
voldrem saber el perquè de cada cosa.
‘És tanta gent la que ha lluitat…
ara hi sou vosaltres, i no podeu fallar’.
La ciutat serà un mar de persones:
‘avui lluïm somriures, però no oblidem la guerra’.
No haurem vist mai unes cares tan boniques,
ni els carrers tan plens de convivència i dels nostres himnes.
Com deixar a les teves mans,
i salpar quan surti el Sol, el teu propi govern.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindran tot, i es parlarà de vida.
