Argonauta
Jo que sóc també grec i voldria trescar
com un faune les illes fulgents de l’Egeu
cant els llocs seculars que vaig veure d’al·lot
i dic Cala’n Porter Macaret Alcaufar
Trebalúger Son Bou S’Arenal d’en Castell
Cant i escric amb amor el nom de boscos purs
on jugàvem feliços a guerra els amics
i on anava amb ma mare a cercar esclata-sangs
S’Alzinar d’en Salord S’Artigueta Llucatx
La Cucanya Ses Rambes Biniatzau Alcotx
Vaig recórrer amb mon pare els camps de l’illa just
quan tenia nou anys i era immens l’horitzó
entre cans que encalçaven lladrant secs conills
Biniaguarda Es Banyul Tordonell Sa Boval
Ho record mentre escric abocat a un futur
estranger encimentat de for rents i de bars
Els paisatges d’infància no existiran més
Aquell món que somii s’ha acabat i ja és mort
No vull viure per plànyer cap temps esfondrat
Serà un vers de revolta el meu verd testament
Obituari
He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l’enfront de Llucalquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven en terra els seus fruits
Pel barranc verd d’Es Bec entre Ses Canessies
Son Boter dava a un mar d’un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d’antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les síquies la gent llença llaunes i fems
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d’aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells
S’omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L’idioma en què escric no l’entenen ni els morts
