La plaça és un gran buit i els arbres són nus.
Una silueta travessa, en el fred de la nit.
Cruixen sota els seus peus espurnes de gebrada,
les espatlles sota el pes de la lluna glaçada.

Baixa cap a la vila vella per les ombres del parc.
Veu el film de sa vida, feix de moments mancats,
rumia al que seria, si s’havien complert
teles i escenaris, cartells, macroconcerts.

Entra i tanca la porta. Prova d’escriure un xic.
Cerca una melodia… dubta de ser music.
I quan arriba l’alba se li escapa un gemec.
I m’adono que aquest home, ara sí, el conec.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /