Aquell temps de la Jazz Cava
va ser el temps dels meus quinze anys…
T’hi portava aquella escala que no duia a cap avern,
sinó a un paradís menut, càlid com un claustre matern.
Unes voltes de maons, un bar, l’escena, uns quants seients…
un refugi on et senties a recer dels elements.
Molt sovint a mitja tarda davallava aquells graons
amb les noies amb qui feia els esborranys dels meus petons.
No era estrany que cap al vespre s’hi muntés alguna jam,
i aplaudia els músics joves a l’escalf d’una voll-damm.
Aquell temps de la Jazz Cava
va ser el temps dels meus quinze anys,
el temps de la nota blava,
temps de somnis i companys.
Aquell temps de la Jazz Cava
va ensenyar-me a improvisar
saltant d’octava en octava
sobre un tema que la vida s’entestava a solfejar.
Allà descobria els discos dels grans mestres del be-bop,
el ragtime, el blues i el dixie, i engolia glop a glop
Charlie Parker, John Coltrane, Grapelli, Satchmo, Jacques Loussier,
Billie Holiday, Chet Baker, Stan Getz, Sidney Bechet…
Fascinat i obert d’orelles, aprenia amb emoció
el difícil equilibri entre el joc i l’equació,
i alternava el Round Midnight i els solos de Thelonius Monk
amb els duels entre solistes, grans partides de ping-pong.
Aquell temps de la Jazz Cava…
Les nits de concert, un fum espès anava omplint el cau
mentre presentava l’acte com sempre en Valentí Grau.
Hi vaig veure Johnny Griffin, Joan Albert, Gene «Mighty» Flea,
Jordi Sabatés, Joe Newman i molts més que no us sé dir.
Guardo encara a la memòria els breaks de l’Adrià Font,
que eren ja de matinada un antídot per ‘la son,
els dits del gran Tete Montoliu ballant ran del meu nas,
l’orgue Hammond de Lou Bennet, la trompeta d’en Farràs…
(…)
Han anat passant els anys, o potser soc jo qui ha passat,
i el projecte d’uns quants bojos ha quedat consolidat.
Ara hi ha una nova Cava, molt més gran i sense fum,
i que el jazz ompli els carrers un cop a l’any ja és un costum.
Però aquell petit racó puc resseguir-lo pam a pam:
va colorejar un temps gris que es resistia a fotre el camp.
Allà vaig agafar un virus del qual mai no m’he curat,
aquell virus resistent que porta el nom de Llibertat.
Aquell temps de la Jazz Cava…
