El temps s’arrossega, mon Antònia.
Però encara no s’arrossega prou, Antònia.
L’herba rogenca escolta la terra cruixir.
Sota la calor, els braços enganxats, Antònia.
Restaràs ací,
immortal.
Està decidit.
Perquè ací ho coneixem bé, Antònia:
encara hi podem veure velles sendes que s’hi dibuixen.
Una filera d’arbres dins la plana;
quants anys tenen les nostres passes travessant-la,
Antònia?
Restaràs ací,
immortal.
Està decidit.
