No sé si és la por marcant la direcció normal
Però som línies paral·leles cap a l’infinit
I no sé si és la condició d’humà
Que em fa creuar els dits i resar
Em fa pensar que aquest abisme s’emplenarà
I que canviarà, que ens podrem creuar
I m’abraçaràs, que m’abraçaràs
I vull rebobinar per estalviar-me l’anestèsia
Com un tambor de guerra que sonava
Rapapapapa
L’anestèsia calmarà les ferides obertes
Però la fletxa del temps mai retrocedirà
Retrobar-nos en punts de sutures convexes
Serà l’últim pas per deslligar
L’últim fil que curava cicatrius encobertes
Que mai vas arribar-me a destapar
Que mai vas arribar-me a destapar
Que mai vas arribar-me a destapar
I vull rebobinar per estalviar-me l’anestèsia
Com un tambor de guerra que sonava
Rapapapapa
I vull rebobinar per estalviar-me l’anestèsia
Com un tambor de guerra que sonava
Rapapapapa
Però que va marxant
I no puc rebobinar
I cada codi de barres de final incorrecte
Amb el que vam sortir i amb el que anem entrant
Una nova comanda de persones connectes
Que depenen de la xifra que portem davant
La pell dura de l’àvia
I el somriure del net
I em sembla que per un moment puc rebobinar
I em sembla que per un moment puc rebobinar
I vull rebobinar per estalviar-me l’anestèsia
Com un tambor de guerra que sonava
Rapapapapa
I vull rebobinar per estalviar-me l’anestèsia
Com un tambor de guerra que sonava
Rapapapapa
Però que va marxant
I no puc rebobinar
