Quan el capvespre i l’alba es poden abraçar,
sota una tènue llum crepuscular,
comença la dansa.
Unes òlibes observen des de dalt
el cercle de foc.
Les lluernes volen participar.
Sacerdotesses, revolteu les llavors.
Facis la màgia de la fertilitat.
Espurnes de plaer
desfent un silenci espectral.
Brams, veus juganeres,
invoquen les mares.
L’elixir no els deixa descansar.
En són presoneres.
Foc i cants
fins a l’endemà,
fins que no ho dicti el vell xaman.
Al centre no para de ballar
sota un casc d’espart.
Al seu ceptre una llebre dóna salts.
És la batuta pel ritme del foc.
I amb els ulls no para de cridar:
Copuleu, copuleu, que els nens ens dareu!
Copuleu, copuleu, que els nens ens dareu!
