Vinc amb el Sol de l’alba, que desvetlla
tots els camins que guardo dins l’ombra del meu cor,
i estén la llum tan fina de la Terra
arreu on creix la Vida i arreu on creixo jo.

M’alço en el cel i veig la meravella
d’escales infinites d’innombrables colors,
per on l’Esperit davalla dintre l’ésser
lliure com l’aigua pura que brolla d’una font.

Veig cada raig i veig el nou miracle
de viure tots en Un i en la claror de Tot:
aigua, foc, terra, vent, la sola xarxa
del meu cos expandint-se pel dúctil cos del Món.

M’aturo sense nom, sense aparença,
i miro dintre meu com s’enderroca el tron
del domini embrutit, de la cadena
que em lliga a l’alta nit de tota possessió.

Trenco, un a un, els murs que m’acorralen
i arribo fins a mi. I, net, entre els meus solcs
-com branques que de llum s’alimentessin-
abasto en la claror la bondat de tothom.

Car jo, com tu, com la Terra i els arbres,
vivim per elevar-nos als timbals de l’Amor.
I, en l’Amor, fer-nos lliures. I ser l’aire
que arrencarà les pedres de totes les presons.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /