Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarȧ ja l’aigua nodridora
ni els verds amagatalls l’ocell del Nord.
Àtics rosats. amic coll-verds, adėu,
adėu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, nomės pols
seran els nius on batega la vida.
Però, quan haurà mort l’últim ocell
lassat del vol, a frec d’aigua alterada ,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu regirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.
