Passem, passant
amb el que ens donen.
Vivim, mirant
aquells que viuen bé.
Somiem desperts
els ous que mai no ens plouen.
Dormim, cansats
no volent despertar més.
Despertem, emprats,
per anar fent món.
Morirem matats
pels seus directors.
Que seran els qui després
firmaran la Història.
Quines penques, Senyor!
Quina burla mes forta.
I encara es posen forts,
i s’encenen de ràbia,
i criden contra aquell
que després del treball
s’atreveix a pensar,
sol a casa, i de nit.
Ben barrada la porta.
