Ai, Reparada, que és trista la vida
quan es comencen de tenir cabells blancs
i es descobreix que aquestes formes fines
seran d’un distret menestral!
Tu, Reparada, tens unes aparences
plenes de secrets i d’encants,
llargues, plenes, vives,
com les corbes d’un corball.
Ai, Reparada, si sabessis
les combinacions que es podrien fer
amb les teves el·lipses concretes
i el meu pensament…!
Si tu i jo, Reparada, poguéssim
anar un vespre carretera avall,
et dibuixaria les premisses
de la geometria elemental.
Tu hi posaries les corbes
i jo el càlcul integral.
I passaríem llargues estones
fent equacions de segon grau.
Et convenceria, Reparada,
que la geometria és important
i que per treure el suc de les coses
s’ha d’haver llargament meditat.
El corball és un peix negroide
que sobre el llom esquitxat de blau
hi té la rojor del crepuscle
entelat per un gris suau.
Però tot això són somnis i quimeres
de la cuina de Mon, Amador.
Tu seràs una excel·lent carnissera
i jo un enze sense to ni so.
Però si la menestralia et fatiga algun dia
i vols una sensació rutil·lant,
jo vindré a ensenyar-te geometria
mentre el retard no sigui exagerat.
Posa la direcció ben exacta.
Escriu-me una postal!
