Ai adéu, cara bonica
quin color de rosa tens;
a qui té color de rosa
no li manquen pretendents.
Fadrinets de la muntanya
si no ho feu ja ho faré jo
de posar la mà a la ploma
per dictar-ne una cançó.
D’un fadrí i d’una fadrina
que tots són d’un mateix temps
ell la trobà tota sola
el matí de Sant Mateu.
Que plorava i derramava
llàgrimes de sentiment
doncs per què, cara bonica,
plores tan amargament?
Ai, del pare i de la mare
que no volen que ens casem.
No ploris, cara bonica,
que aviat ens casarem.
Anirem a Barcelona
on ningú no hi coneixem
tu podràs fer de minyona
i jo de mosso de peu.
Dels diners de les “ganàncies”
una casa en comprarem.
Una casa amb set finestres
de balcons ja n’hi farem.
Farem una balconada,
a la part del sol ixent
per prendre la soleiada
tots els dies de l’hivern.
