Agulles de gafa

Agulles de gafa que embasten ben fort l’estima que sent per la vida. M’emportaré aromàtiques de la botiga
de plantes i flors, per regalar, cuidar-les al balconet de casa. Roser com sempre m’atén amablement.
El carrer ha estat pres per les heures arrapades a les velles parets quan perden la primera capa. Diverses
plantes creixen entre l’asfalt, trauen el cap per l’andana, males herbes a cada forat.
La llum silenciosa i càlida de la matinada. Jove i nova, prometedora.
Saber-me feliç, veure i viure la llum. Voldria ser agulla de gafa, retindré l’amor. Però he de confessar, hi ha
dies que em sent sol.
I quan hi ets, si és que tornes o véns per primera volta, despertes en mi tot el que estava adormit.
Com aquest carrer em sent jo ara, brillant i feliç, ple de color i energia, com els camps que a primavera
reverdeixen, i les roselles culminen la composició de l’obra.
El sol, no dorm, va de vinguda. La sensació de tindre tot el temps per davant. Com diu el poeta: tot s’inventa
si ho compartisc amb tu. Quan hi ets, els colors s’irradien millor, tot flueix. Adéu a la pròpia ombra.
Ser més fort passa per entendre’s un mateix, rebre amb ulls clars i nets. Posa pols a velles creences, trau el
pal a les rodes,
envia’l a passeig. Que veja la grandesa als seus peus, tot un nou panorama.
La llum silenciosa i càlida de la matinada. Jove i nova, prometedora.