Ara que estic sol
i sols em manquen esperances
és potser quan prens el vol
als jorns d’històries de membrança
I aquella verge estimada,
verge pel meu cor un dia
I quan la lluna passava,
s’emportava l’amor d’una vida.
T’han passat els anys i encara
penses que tens algun príncep encès,
i és massa tard quan recordes
que ell va morir en el teu bes.
Ella ja ha envellit però sap que mai no l’ha oblidat
i en el fons d’un caixó amagat guarda el seu retrat.
Ell mai més no l’ha vista però té un telèfon guardat
que un dia se’l va aprendre i sempre l’ha recordat.
Comptes els anys que han passat,
són tants però estan al costat
Talment sembla que fos ahir
que et vas enamorar.
I està amb mi adolescent
filla dels astres i el vent
Mare dels meus pensaments,
miralls d’angoixa i silent.
No t’ho he dit mai pero és així,
t’he estimat cada matí
quan surt el sol i quan es pon
el darrer somni al dormir.
Vam passar les hores mortes
perdudes en algun bar amb uns amics
sempre amagàvem paraules que
mai no ens vam atrevir a dir.
Són els anys dels llibres clàssics on
vàrem trobar el que es pot dir el millor amic
Són els anys d’una innocència
tan feble que el temps ja ha marcit.
