A l’ombra fresca d’eixa vella alzina,
seguts en terra damunt l’herba espessa,
aquí voldria jo a prop meu trobar-te,
amic de l’ànima.
Aquí, oblidant les mundanals misèries
que el cor rovellen i abans d’hora tornen
blanca la testa, del present alegre
sols parlaríem;
de si aquells núvols que en la serra s’alcen
i apilotats per el cel blau travessen,
duen la pluja de la terra amiga
o calor i fora;
de les cepades de raïms negrosos
que amb joia mira el bon pagès, i compta
els jorns que manquen fins que al trepitjar-los
sos peus emporprin;
del ca fidel allà ajagut prop nostre,
del vent que inquieta rondinaires canyes…
Després, pel viarany venir veuríem
gentil donzella
ple l’ample càntir d’aigua regalada,
i al demanar-li que ens en deixés beure,
ella, enrogides les molsudes galtes:
“Beveu”, diria.
