A tots els infants que van marxar
amb un farcellet
un emboirat matí d’abril
vull fer-los un gran monument.
A tots els infants que van plorar
amb un farcellet
els ulls vençuts per la tristor
vull fer-los un gran monument.

Però no de pedra, ni de ciment
ni bronze, que es torna verd
amb el mossec del pas del temps.
Un monument del seu patir,
un monument del seu terror,
de la seva incredulitat

De sobte el seu món perfumat
ple de rialles, ple d’ocells blaus,
l’esgarraparen els fusells
en un món nou on sobre un cos
que va caient
s’escampa una taca de sang

Però a tots aquells que s’han quedat
ben calentons al seu despatx
tot calculant el rendiment
de la guerra que han volgut
a tots els grassos, els cabrons
que van pel món estarrufats
i compten compten els diners.

A tots aquells erigiré
el monument que bé els escau,
amb la vareta, amb el fuet,
amb els meus peus, amb els meus punys
i amb mots gruixuts que enganxaran
en el seu greix, en els seus paps
llàgrimes de vergonya i fang.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /