M’ha quedat la presència en la pell
del paisatge que vam penetrar
esbarzers i records, absència vital
baladres, ferides i murta
Vam captar la freqüència del temps
que tallava impassible l’espai
l’olor a resina i el fum de la llar
dos cadires a la porta de casa
La marjal i el mareny s’han tocat, s’han besat
i brama la mar marejada
I el sol és la moneda de vint duros
que cau en la vidriola i vola un rat penat
M’he enfilat a l’horitzó d’aquesta terra
i he mirat com un falcó cap al futur
T’esperava amiga meua que a poqueta nit els arbres ja no ballen
I he tornat a reviure els moments
la fragància brutal del passat
Els traços perfectes d’un cos despullat
que dibuixa preguntes en l’aigua
teulades de canyes i teules de mel
retenen la teua mirada
I el sol és la moneda de vint duros
que cau en la vidriola i vola un rat penat
Infiltrat dins dels clivells de l’atmosfera
he trobat racons de mi al teu costat
T’esperava amiga meua que a poqueta nit els arbres ja no ballen,
ja no ballen
T’espere vetlant per camins de murta i baladres
T’espere fugint com una ànima en pena
habitant dels confins on habiten les rates penades
pels marges de pedra que cusen la terra
T’espere embastant el vestit preferit per nosaltres
Un vestit fet d’arrels, de dolor i de ganes de viure
de viure damunt d’un desig de futur que no aplega
reptant pel terreny, com les serps, és la meua condemna
Com una rabosa nocturna, com un senglar ferit,
corrent a la llum de lluna, t’espere, companya
I el sol és la moneda de vint duros
Com un senglar ferit, t’espere, companya
A poqueta nit
