Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
a dintre d’ell.
Què fort que bufa el vent
en esta nit suau.
Quines coses més estranyes
que passen prop de mi.
¿Què passa ací on soc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat.
Poc a poc els minuts.
Poc a poquet l’hivern.
Tots passant un camí
havent-ne tants i tants,
i tantes coses més
que naixen cada instant.
Encara espere tant de tu,
que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d’enemics.
Tot contra tota vida.
Colps amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida
i una arma prop la mà
pel que passe demà.
Encara espere tant de tu,
que no mate el meu cos.
Seguisc amb tots.
Un pensament, però,
per aquells que estaran
junt a tots i tots junts.
Per aquells que ara estan
tant lluny i tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l’esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
Serà la vida i tots!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap
i el cor em diu que sí,
el cervell em diu que sí
i tot en mi és un sí
que mai no acabarà.
Cante a la vida, sí.
Cante a la vida, sí.
