A la meua dona

Tu que m’has vist aplicat als papers,
Et deixe aquest grapat de manuscrits.
Mai no he patit, entre pressa i afanys,
com ara, en fer el mural del meu poble,
mentre al carrer, a la platja, em cridava,
amablement, la vida, la catàstrofe.
Et deixe això i aquest grapat de pedres.
Potser serà el meu llibre darrer.
Tan sols per ell vivia i alenava.
M’han reportat alegries petites
i dols molt greus: a tu t’ho deixe tot.
He intentat, amb la lletra petita,
el brusc mosaic del patiment d’un poble
que, vigilant, espera l’alegria.
No és testament, car els meus morts no testen.
És manament i és pot ser testimoni
Amb tot, farà el que estimes de tot.
Ran de la mar, aquesta mar terrible
que ha acompanyat el meu afer, un jorn
el cremarà i espargirà la cendra
damunt la mar com un cadàver dolç:
et quedarà, sols un pessic de cendra
i jo seré content sota la terra:
es refarà el mural, amb la carn nostra,
de carn, de punys, corbelles i banderes.
Adéu, amor, Isabel.
L’endemà et sorprendrà recitant unes síl· labes.
T’estime molt i agraesc la companya
que en tu he trobat en hores de combat.