L’amor ens sorprendrà en arribar al final
de dos camins nevats dels quals l’un l’altre ignora.
El temps, a la cruïlla, serà primaveral:
sabrà fer florir els cors i esclataran alhora
fonent-se en una sola i immensa rosa encesa
que regarem plegats amb aigua de tendresa.
L’amor bressolarà les hores de l’estiu
igual que el vent bressola cabells i blats i herbes
i, amb els seus dolços fils, voldrà trenar un gran niu
des d’on contemplarem postes de sol superbes.
I, en nits de xafogor, la pàl.lida princesa
ens vetllarà amb un raig d’argent i de tendresa.
L’amor caurà dels núvols els vespres de tardor
com una pluja fina, daurant les fulles mortes.
I, així que ens mulli el cos, en fugirà la por.
Veurem la pols dels anys marxar lluny de les portes,
les portes que ens mantenen enllà de la vellesa,
les portes que hem bastit amb fusta de tendresa.
L’amor, bufant el foc les llargues nits d’hivern
ens ha de dar el caliu que ens cal per ‘la partença.
Allà on tu i jo anirem no hi ha ni Cel ni Infern:
la mort no és altra cosa que una nova naixença.
I així, fora del temps, tindrem la gran riquesa
de ser immortals, i eterns infants de la tendresa.
