A cavall dels mots salte els entrebancs.
Pels bancals, a bots, redacte el secret
que renilla en mi com el genet cec
que tanteja el sol cada colp que cruix l’ànima d’un bac.
I galope amb grums gestionant els glops com un poltre sec, no badalle mai
quan enselle el bleix que arrossega el tir
renille a l’atzar, lliure en l’horitzó trace aquest escrit.
Desbocat me’n vaig pels fulls de l’adéu
com un escrivà que manté la fe
en l’autoritat, soc aquell que fou/entre el canyamel espasa i dolçor, poeta i escut.
Que si sé del vent, que si tinc falcons, que si acace sang?
Deixeu-m’ho a mi, no us ho pregunteu, és millor saber el que no fereix, no cal prendre mal ni pregar a crits.
He tingut talent per a ser ningú i passar pel món desapercebut,
conec bé l’amor, el que costa un bes, mantindre un cartutx buit entre les dents.
I així com el viu que no vol morir renega per tot, blasfeme de grat
perquè déus i cucs siguen sabedors que no tinc inferns que em cremen per dins ni cap por a res.
Quan m’hi criden vaig de cap com un boig. No tinc més remei per guarir dolors que emplomar el tint d’un poema meu, ai, qui fora el mag per traure barrets del fons de la mar!
