Però, al cinema tot era bonic:
Al cinema
somiàvem desperts,
érem Robin Hood
Maciste o Charlot,
James Bond o Tarzan,
Clark Gable, King-Kong.
Érem d’Artagnan
i els tres germans Marx
i el general Custer
i Billy the Kid.
Érem Frankestein
i Buffalo Bill,
Cantinflas, John Wayne, Tom Sawyer,
El Cid. Jo era Superman
i tu, Harley Mills.
Al cinema
tot era bonic,
tothom era ric,
guanyaven els bons
i, en veure The End,
sortíem tibats
buscant pels carrers
la noia estrangera,
la beautiful girl
que ens digués “Oh, my love!”
amb un càlid deix
malenconiós.
Però ella no hi era
i els miralls dels aparadors
ens tornaven a la nostra modesta realitat.
