Mil-nou-cents trenta-set,
el sol queia a l’oest.
I les valls, i els rius
es tenyien d’un rogenc.
De nit glaçava al nord
i els focs feien claror
als rostres amb llàgrimes
vençuts per la por,
i als ulls de Fàtima
que cridava fort. Deia:
-“Pare és mort! Pare és mort!
i ara em cerquen el germà.
Mare i jo, mare i jo
no fem més que esperar!”
Quan sent l’udol del llop,
Martí no es mou ni un poc.
Pren més fort el seu fusell,
resa una oració
per mare i germana
i per ser-hi a prop.
-“I ja sento els trets! Sento els trets!
Oh, companys! Què hem de fer!?”
Van baixar tot el riu
fins allà on els van manar.
Ja era estiu, era estiu,
duien dies caminant.
-“Si us plau, estic mort de fam!
Si us plau, estic mort de set!
Sóc molt lluny de casa
i no sé si hi tornaré.
Mare i germana
deuen estar bé!”
Mil-nou-cents trenta-set,
el sol queia a l’oest.